HISTÒRIA
La presència humana més antiga que consta a Sant Vicenç de Castellet data del període mitjà del neolític
Introducció
La presència humana més antiga que consta a Sant Vicenç de Castellet data del període mitjà del neolític, ja que les troballes de la bòbila de Can Vidal i al carrer de la Igualtat així ho demostren. També s’han trobat a Castellet alguns fragments de terrissa que daten de l’època ibèrica. Però les restes més importants trobades al municipi són les que vénen de la romanització: la vil·la romana de Boades i el mausoleu de la torre del Breny, al terme municipal de Castellgalí, que estan estretament relacionades amb Sant Vicenç de Castellet.
El document que dona fe dels primers mil anys d’història documentada al municipi és una butlla papal en papirus que data del mes de maig de l’any 1001, en la qual el papa Silvestre II ratifica la concessió dels béns i possessions del castell i terme de Castellet al Bisbe Sal·la de la Seu d’Urgell, i els seus successors. Aquell any el comte d’Urgell, Ermengol I i el bisbe Sal·la van viatjar a Roma per visitar el papa Silvestre II, l’erudit monjo Gerbert d’Aurillac. Aquest document indica que Castellet i el seu terme havien estat propietat ja al segle X de la diòcesi d’Urgell, conservant aquestes propietats fins a la segona meitat del segle XII. Aquest document es troba a l’Arxiu del Museu Diocesà de La Seu d’Urgell. Aquesta butlla queda confirmada per una altra del Papa Urbà II, l’any 1099, que diu que el bisbe Ot d’Urgell tenia aquestes propietats entre les que es trobava Castellet “sub Manresa” (MARTÍN, 1987; CANAL, 1986).
A l’edat mitjana, el petit domini de Castellet, documentat des de principis del segle XI, va anar passant per les mans de diferents senyors. Les pestes del segle XIV van reduir-ne la població, i en conseqüència l’agricultura. A la quadra de Vallhonesta, en canvi, l’activitat agrícola, centrada sobretot en el conreu de la vinya, va ser molt important. També ho van ser les activitats relacionades amb el pas del camí ral que unia Barcelona amb Manresa.
A mitjan segle XIX s’inicien els canvis que marcarien el creixement de Sant Vicenç de Castellet, amb la incorporació de la indústria tèxtil, un sector que encara avui dia predomina malgrat la recessió. A partir de la segona meitat d’aquell segle es van instal·lar a Sant Vicenç les primeres indústries, aprofitant la força hidràulica del Llobregat. L’any 1867 es construeix el caSal·lanal industrial que dóna una empenta definitiva a la indústria de la zona, la qual es consolida amb l’arribada del ferrocarril (els Ferrocarrils del Nord el 1859 i els Catalans el 1924).
L’estació ferroviària de Sant Vicenç de Castellet es converteix en un punt estratègic del traçat Barcelona – Lleida – Saragossa. Aquest fet que impulsa el creixement de la població, que passa dels 200 habitants el 1867 als 3.037 el 1930. En aquest sentit, la construcció del dipòsit de màquines en 1917 va ser fonamental per al desenvolupament socioeconòmic del municipi.
L’activitat industrial, en especial el tèxtil i l’extracció de la pedra, van marcar el desenvolupament de Sant Vicenç de Castellet durant el segle XX. En l’actualitat les bases econòmiques del municipi combinen la implantació industrial i la prestació de serveis.
El Mil·lenari de Sant Vicenç de Castellet
El municipi de Sant Vicenç de Castellet compta ja amb mil anys d’història documentada, que a fi de comptes significa saber que fa mil anys com a mínim ja existia Sant Vicenç de Castellet. L’origen de tota població esdevé un patrimoni històric amb el pas del temps i en definitiva és el principi de tota comunitat de veïns que es convertirà posteriorment en vila, municipi o ciutat, segons el seu creixement d’habitants.
Ara fa mil anys, una butlla papal que es troba avui dia al Museu Episcopal de la Seu d’Urgell, certifica precisament que l’any 1001, data de la butlla, ja existia Castellet i per tant ja existien habitants del nucli que ha arribat als nostres dies com a Sant Vicenç de Castellet.
Aquest és el principal motiu pel qual l’Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet va impulsar amb la implicació de tots els santvicentins la concentració d’esforços en explicar i donar a conèixer el passat o principi de Sant Vicenç de Castellet, com a reafirmació del present i sobretot com a element de confiança en el futur del municipi. L’any 2001 va ser l’any del Mil·lenari amb gran quantitat d’actes de commemoració.
L’Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet va acordar en Sessió Plenària la creació de la Comissió del Mil·lenari amb l’objectiu de concentrar el treball en la confecció d’un ampli i divers programa d’actes que ha comptat amb una total implicació de les entitats del municipi.Els principals eixos de la celebració del Mil·lenari van ser: el producte típic de Sant Vicenç de Castellet (Pedres i Lloses), la celebració a Sant Vicenç de Castellet de l’Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos de Catalunya, a banda d’altres aspectes temes destacats com ara el Llibre del Poble.
Butlla Papal
El document que dóna fe dels primers mil anys d’història documentada al municipi és una butlla papal en papirus que data del mes de maig del 1001, en la qual el papa Silvestre II ratifica la concessió dels béns i possessions del castell i terme de Castellet al Bisbe Sal.la de la Seu d’Urgell, i els seus successors. Aquell any el comte d’Urgell, Ermengol I i el bisbe Sal·la van viatjar a Roma per visitar el papa Silvestre II, l’erudit monjo Gerbert d’Aurillac. El pontífex i el bisbe mantenien una gran amistat des que havien estudiat junts a Ripoll. El bisbe i el comte van tornar de Roma amb la butlla signada per Silvestre II, en la qual es reconeixien tots els privilegis i possessions del bisbat d’Urgell. El document és, per tant, d’una gran importància històrica.
La ratificació de béns indica que Castellet i el seu terme havien estat propietat ja al segle deu de la diòcesi d’Urgell. Això vol dir que aleshores els nostres entorns ja estaven habitats. El bisbat d’Urgell va conservar aquestes propietats fins a la segona meitat del segle XII, quan van ser venudes als Comtes de Barcelona, les quals les van cedir després com a feu senyorial.
El document té forma de pergamí de grans dimensions i es troba avui dia a l’Arxiu del Museu Diocesà de La Seu d’Urgell, on es va conservar durant segles. L’any 1925, per evitar que es degradés, la butlla va ser enviada als tallers del Vaticà, on es va fer un minuciós treball de restauració, després de ser estudiada per l’especialista alemany Paul Fridolin Kehr, que aquell mateix any va fer-ne una edició comentada a Berlín.
La indústria tèxtil
L’activitat tèxtil va començar a mitjans del segle XIX, aprofitant el riu Llobregat com a generador d’energia i l’oportunitat que oferia el ferrocarril per al transport de primeres matèries i productes acabats. L’activitat augmenta i això es tradueix en l’arribada de més persones que busquen feina i en l’increment de l’activitat comercial. El cotó és el centre de l’activitat industrial al principi, sobretot en la primera meitat del segle XX. La indústria del cotó abasta diversos sectors a Sant Vicenç de Castellet com ara la filatura, el teixit o el tint i esdevé un dels principals pilars de vida per als veïns de Sant Vicenç de Castellet, amb les fàbrica de Cal Balet, Cal Soler, Cal Castellets, Armengol i Pere Jorba.
Als anys 70 s’inicia de la crisi del tèxtil amb un procés de regressió que ha estat irreversible, com a altres zones. Han desaparegut les grans indústries, dels dos canals d’aigua un s’ha perdut i el sector avui dia, tot i ser encara el primer en l’ocupació, es caracteritza per ser un ventall d’activitats molt divers i subsidiàries d’altres com ara els tints, la confecció i una considerable activitat submergida.
El ferrocarril
El Nadal de 1962, Sant Vicenç de Castellet es va llevar amb aquesta impressionant nevada que en alguns punts va arribar als 100cm. Aquesta imatge mostra com van quedar les instal·lacions ferroviàries. – Arxiu ASVICAF
El lligam entre Sant Vicenç de Castellet i el ferrocarril determina que en el primer quart de segle XX el municipi es converteixi en un centre de comunicacions vital dins la xarxa ferroviària catalana. Aquest fet repercutirà en el desenvolupament i la instal·lació d’indústries, sobretot tèxtils i de la pedra, amb els lògics avantatges d’instal·lar-se al costat dels canals de distribució dels materials. Això dóna a Sant Vicenç de Castellet l’apel·latiu de població de “pedra, cotó, vapor” que la defineix. Els canvis derivats del procés industrial i l’arribada al municipi del ferrocarril seran determinants en l’evolució i desenvolupament de Sant Vicenç de Castellet. El 1859, la “Compañía del Norte” posa en marxa la línia ferroviària Terrassa – Manresa. Aquesta infraestructura integra el territori dins el trajecte Barcelona – Saragossa i obre grans possibilitats de desenvolupament industrial.
Esdevé un increment d’activitat econòmica que fa necessària la construcció d’una doble via l’any 1912. Dos anys més tard, la Companyia decideix construir un dipòsit de reserva de màquines, inaugurat el 1917, convertint així Sant Vicenç de Castellet en un punt neuràlgic i estratègic de l’activitat ferroviària.
La companyia dels Ferrocarrils Catalans decideix l’any 1924 executar un traçat viari alternatiu que enllaçarà Barcelona amb Manresa i tindrà també estació a Sant Vicenç de Castellet.
En tot aquest període, el ferrocarril ha estat un factor decisiu en el creixement del poble, amb l’arribada de moltes persones de fora que, per motius de treball es queden a viure a Sant Vicenç de Castellet amb la seves famílies.
Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos de Catalunya
L’Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet, el Centre d’Estudis del Bages i la Universitat Politècnica de Catalunya en la seva delegació a Manresa van signar el dia 1 de març del 2001 el conveni de col·laboració per a l’organització de la 44a Assamblea Intercomarcal d’Estudiosos, que es va celebrar a Sant Vicenç de Castellet del 20 al 21 d’octubre del 2001.
La candidatura del municipi de Sant Vicenç es va presentar el dia 5 de novembre del 2000 i va ser aprovada per unanimitat en l’acte de clausura de la 43ena edició de l’Assemblea que es va celebrar l’any 2000 a Martorell.
L’objectiu de l’Assemblea d’Estudiosos, que es celebra des del 1950 de forma itinerant arreu dels Països Catalans, és integrar i ampliar l’oferta cultural i l’abast temàtic a desenvolupar dins l’àmbit científic i d’anàlisi i incorporant les àrees del coneixement científic, tecnològic i econòmic. El tema de “El Llobregat, gent i territori” ha estat l’eix central de costat amb la celebració del Mil·lenari.
L’Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos es va desenvolupar amb un èxit absolut a l’IES Castellet. L’organització de l’Assemblea va ser a càrrec de l’Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet, del Centre d’Estudis del Bages i de l’Escola Universitària Politècnica de Manresa (UPC). L’Assemblea va comptar també amb la col·laboració de la delegació del Bages del Col·legi de Doctors i Llicenciats i de la Institució Catalana d’Història Natural.
L’activitat industrial, en especial el tèxtil i l’extracció de la pedra, van marcar el desenvolupament de Sant Vicenç de Castellet durant el segle XX. En l’actualitat les bases econòmiques del municipi combinen la implantació industrial i la prestació de serveis.
L’àmbit temàtic es va dividir en tres seccions, representades per les tres ponències de l’Assemblea:
Àmbit Econòmic i Estructura Territorial: “L’entorn del Llobregat, una perspectiva d’integració territorial”, a càrrec de Jordi Ludevid, president del Col·legi d’Arquitectes, delegació Bages-Berguedà, i J. Sabaté, professor Escola d’Arquitectura de la Universitat Politècnica.
Àmbit Social i Humanístic: “Patrimoni Industrial del Llobregat, propostes d’actualització i visió de futur”, a càrrec de Rosa Serra, directora del Museu de la Mineria de Cercs, vinculada a l’àmbit de Recerques del Berguedà.
Àmbit Ecològic i de Recursos Naturals: “Grans obres per a un gran riu: el Llobregat”, a càrrec de Joseph Mª Casas i Sabata, Catedràtic d’enginyeria química de la UPC i Màster en Gestió Ambiental.
Espectacle “Castellet, memòria mil·lenària”
“Castellet, memòria mil·lenària” es va començar a gestar l’abril del 2001, quan en una trobada entre l’Ajuntament i les entitats culturals locals es va acordar impulsar un espectacle, sense precedents al municipi, com a cloenda dels actes que Sant Vicenç va celebrar al llarg del 2001 per commemorar el mil·lenari de la població.
El consistori va decidir, llavors, encarregar-ne la direcció a Joan Maria Segura, actor i director santvicentí, que a partir del mes d’abril va començar a constituir l’equip que al llarg dels mesos següents va donar forma a l’espectacle. El guió el van signar el filòleg David Sanz i el periodista David Bricollé, i el compositor i director musical va ser Xavier Mestres.
“Castellet, memòria mil·lenària” va ser concebut com una síntesi d’aquests mil anys d’història de Sant Vicenç de Castellet, però partint de dos elements bàsics: d’una banda, elaborar un guió que es pogués materialitzar damunt d’un escenari i, de l’altra, posar-lo al servei de les disciplines artístiques que desenvolupaven les entitats locals.
Aquesta història mil·lenària s’explicava a partir de 10 elements (que, com el 1.000, és una xifra rodona) que han marcat d’una manera especial i específica aquesta porció de territori al llarg de tot aquest temps, que hi han deixat una empremta, una marca identificativa.
L’espectacle no era una obra de text, però sí que parlàvem d’un muntatge homogeni de principi a final, en el qual es combina música, cant, dansa, narració, escenificació teatral i projecció d’imatges, entre altres elements.
La representació de “Castellet, memòria mil·lenària” va suposar la participació d’unes 300 persones, a dalt i a baix de l’escenari.
Els 10 elements eren:
Castellet: L’origen, el ‘far’ de referència. La constància escrita d’aquest nom en un document datat l’any 1001 és el motiu de celebració del mil·lenari. Però, a més, és l’element característic de la població, el que ha presidit aquests mil anys d’història i el que ha acabat donant nom a Sant Vicenç. A Castellet s’hi barreja la història i la llegenda i és en format de llegenda com es recreava a dalt de l’escenari.
Vallhonesta: Un dels primers nuclis de població i punt de referència del camí ral que anava de Manresa a Terrassa, principalment per la proximitat de l’hostal de Sant Jaume. Abans terra de traginers i de bandolerisme, ara lloc emblemàtic per als santvicentins.
La vinya: Els ceps van dominar durant segles, abans de l’arribada de les grans fàbriques, les terres d’aquesta contrada. De fet, les vinyes es van estendre ocupant grans hectàrees de terreny a Sant Vicenç fins a principi del segle XX, però va anar sucumbint a mans de la fil·loxera (finals del XIX) i, sobretot, de la industrialització, que va arrabassar la mà d’obra al camp.
El riu Llobregat: La força motriu, el factor clau per a l’arribada de les gran fàbriques del tèxtil.
El tèxtil: El motor de formació i de creixement que, veritablement, ha acabat donant forma al poble que ara coneixem com a Sant Vicenç de Castellet. El trampolí d’un període de puixança econòmica, d’horaris i salaris, però també de grisor.
La pedra: L’explotació de la pedra ha estat un altre dels grans motors econòmics de Sant Vicenç i un factor d’arribada i d’arrelament de persones a aquesta població. És, a més, un dels elements que ha donat un segell identificatiu a Sant Vicenç. En l’espectacle, juntament amb el riu i el tèxtil, formaven un bloc comú, el de la industrialització.
El tren: Ha estat un dels sinònims de progrés, de salt endavant, d’obertura al món, i una de les palanques que va acabar de donar un impuls al ràpid creixement industrial. A Sant Vicenç, però, el ferrocarril es va convertir en tot un món en si mateix, ja que durant anys va ser un punt clau de la xarxa ferroviària per les seves instal·lacions (dipòsit d’aigua, plataforma de canvi de màquines) i per l’activitat que generava.
L’associacionisme: El ràpid creixement de Sant Vicenç com a poble, a l’ombra de la industrialització i el progrés, va generar també la prematura, ràpida i abundant proliferació d’entitats culturals, socials, esportives i polítiques que van ajudar a la seva cohesió. Un tret que encara es manté molt viu.
L’Ateneu: Va ser una sala que, especialment a mitjans segle XX i fins arribar a la dècada dels 70, va popularitzar el nom de Sant Vicenç fins i tot més enllà de la comarca. Els balls, les actuacions de grups i cantants de primera línia van convertir l’Ateneu en un espai emblemàtic.
El Pont: Ha estat un dels grans cavalls de batalla de Sant Vicenç durant el segle XX, i encara ho continua sent. És la metàfora de l’obstinació, de la lluita per evitar l’estancament.
