PATRIMONI ARQUITECTÒNIC

Castellet

La primera referència documental del castell és de l’any 1001. De planta quadrada, es va construir al segle XIII, després de la destrucció del castell el 1277 per Humbert de Rocafort. Actualment del castell es conserven uns fragments de muralles que envoltaven la part nord del turó com a nucli defensiu.

Al costat de la torre trobem l’ermita de la Mare de Déu de Castellet, construïda al segle XIII i restaurada el 1884. L’ermita de Santa Maria de Castellet, dedicada a la Verge de Castellet, ha estat al llarg de la història el santuari marià dels municipis del Bages Sud. Avui dia encara es conserva una talla romànica de fusta de la Mare de Déu de Castellet. L’any 2000 es va celebrar el 50è aniversari de la seva entronització.

L’any 1999 es va observar un agreujament molt important en les esquerdes que ja s’havien detectat al turó de Castellet. El procés d’erosió de la base s’havia accentuat tant que podia fer perillar l’estabilitat de les construccions situades al damunt. És en aquest moment que es decideix que cal una actuació urgent per evitar la pèrdua d’aquest important patrimoni cultural del municipi. El conjunt restaurat i rehabilitat va ser inaugurat el 13 d’abril de 2003.

Al turó s’han fet altres intervencions per potenciar la zona com un espai de lleure. En el pla més elevat del turó és el lloc on es col·loca la senyera cada any amb motiu de la Diada de Catalunya de l’11 de Setembre.

Sant Pere de Vallhonesta

L’origen de la població habitada de Sant Vicenç de Castellet és a Vallhonesta, nucli de població habitat fa uns mil anys. Dedicat de forma gairebé exclusiva al conreu de la vinya, fins a mitjan segle XIX es va mantenir com a municipi diferenciat del de Castellet. Vallhonesta conserva encara el seu caràcter rural i la seva ubicació l’ha consolidat com una de les portes d’entrada del parc natural de Sant Llorenç del Munt i i l’Obac.

Destaca l’ermita romànica de Sant Pere, construïda el segle XI. És especialment singular el seu campanar d’espadanya del segle XIII, amb quatre finestrals. Té diferents etapes constructives. La part més antiga és l’absis i l’inici de la nau, que corresponen al segle XI. La resta de la nau es va reedificar el segle XII, potser per substituir una nau preromànica. A principis del segle XIII es va refer el mur de ponent, on s’alça el campanar. A l’interior s’hi conserva un sarcòfag romànic.

Al costat de l’ermita trobem el refugi de Cal Campaner. És una casa fruit de diferents èpoques, tot i que no es conserva l’estructura sencera, es conserva dempeus degut a la rehabilitació que es va fer els anys 80. En porta la gestió el Centre Excursionista de Sant Vicenç de Castellet.

Sant Jaume de Vallhonesta

Avui en ruïnes, fou un important hostal del camí ral de Manresa a Barcelona, on els traginers i viatgers s’allotjaven per prosseguir la seva marxa de 13 hores que separava les dues ciutats.

L’hostal de Sant Jaume, va ser també una important caserna i centre de defensa del camí ral i dels municipis propers durant la Guerra del Francès. També durant la postguerra va ser escenari de l’activitat dels maquis, molt presents als paratges més feréstecs del Bages sud. També es conserva una ermita d’origen romànic que es va restaurar el segle XV i es manté en bon estat de conservació.

El pont del riu Llobregat

El pont sobre el riu Llobregat comunica la carretera C-55 amb el poble de Sant Vicenç. És un pont de pedra, extreta de la pedrera del Clot del Tufau, i ciment que fa aproximadament 200 m de llarg, amb dos carrils per vehicles i dos per vianants separats del central amb una barana baixa de ferro. El pont es suporta sobre pilars que recolzen quatre arcs de 25 metres de llum cada un. La iniciativa de construir un pont més sòlid va sorgir de llavors alcalde Àngel Vila i Lloch degut a la riuada que el 1913 es va endur per enèsima vegada la palanca deixant el poble incomunicat. Els terrenys en els que va ser edificat el pont van ser donats pels grans propietaris: Joan Calsona, Miquel Vives, Maria Gimferrer i Francesca Playà. Àngel Vila i Llonch fins i tot va actuar com a contractista de les obres del pont en no presentar-se cap empresa a la subhasta per l’adjudicació de l’obra, i amb la intenció de que no es retardés més el començament. Es va iniciar la construcció el desembre de 1920, però malauradament l’agost de 1921 una riuada es va endur el que ja s’havia construït i es va haver de tornar a començar. Àngel Vila va dimitir ja que no disposava de recursos econòmics per continuar l’obra. El substituí el tinent d’alcalde Enric Callís i Bey, que prosseguí les obres del pont, inaugurant-se el 8 de setembre de 1923. L’any 1939, amb motiu de la Guerra Civil, amb la retirada de l’exèrcit republicà (el 26 de gener) (el 27 va entrar l’exèrcit franquista) es va volar el pont i fins el 1942 no es va acabar de reconstruir pel mateix autor del pont anterior, Eduard Peña, i obra feta per l’empresa Fomento de Obras y Construcciones, S.A. L’any 1996 s’inicien les obres per ampliar el pont mantenint la mateixa estètica original. S’eixampla amb un carril més i dues voreres per vianants. Es va inaugurar el 8 de novembre de 1997.

El Modernisme

Són diverses les mostres de modernisme que hi ha a Sant Vicenç de Castellet. Destaca, el monument a Anselm Clavé, obra de l’arquitecte santvicentí Bernat Pejoan i dels escultors manresans Borjes. Es va inaugurar el 2 de maig de 1920 com a font pública, juntament amb la font de la plaça de l’Ajuntament. Inicialment es va col·locar a la plaça de Clavé, però posteriorment va ser traslladat a l’avinguda del Secretari Canal, on es pot observar actualment, tot i que sense la font. El material emprat per a la seva construcció, pedra sorrenca, prové de les pedreres del municipi.

Fàbrica Balet. Caprici modernista a l'entrada principal de la fàbrica Balet. - Cortesia de David Sanz al Flickr.

Fàbrica Balet. Caprici modernista a l’entrada principal de la fàbrica Balet. – Cortesia de David Sanz al Flickr.

Són també representatives d’aquest moviment artístic algunes cases del poble. Destaquen: la Torre, al carrer de Pompeu Fabra; la Torre d’en Bernat, al passeig de Pau Casals; i la casa al número 6 del carrer del Montseny. Aquests edificis presenten decoració interior i exterior en forma de mosaic, treballs en fusta i forja. També són habituals elements ornamentals, com ara: boles recobertes de ceràmica vidriada verda o negra, copes de fruita, flors, garlandes, pinyes, etc. Aquests elements decoratius es feien portar de Barcelona, de can Garrit, que és on es fabricaven

El sepulcre ibèric i la vil·la romana de Boades.

El descobriment del sepulcre romà de Boades es va produir durant les excavacions arqueològiques dels anys 1934 i 1935 en una vinya. Pertany a la parròquia de Sant Vicenç de Castellet, al terme municipal de Castellgalí.

El jaciment de Boades és conegut des de principis de segle XX i es va donar a conèixer gràcies a les excavacions dutes a terme als anys trenta per part del Centre Excursionista Montserrat de Manresa i per l’arranjament del sepulcre per part de l’entitat barcelonina Amics de l’Art Vell. Actualment les restes arqueològiques de Boades es poden visitar al Museu de Manresa.

Considerat com un dels prototipus d’edificis funeraris romans a Catalunya, el sepulcre es caracteritza per haver estat una petita cel·la o cambra de planta quadrada, lleugerament rectangular, que forma part de la vil·la romana. Presenta una estructura exterior de 5,1 per 5,6 metres, i interior de 3’9 per 3’6 metres. La coberta interior presenta una volta de mig punt i la teulada és a doble vessant. L’alçada total d’aquesta edificació és de tres metres a l’arrencada de la coberta i de gairebé cinc metres a la carena del teulat.

PATRIMONI NATURAL

Muntanyes Russes

Les Muntanyes Russes són una formació geològica de margues blaves que han patit l’efecte erosiu de l’aigua. Aquesta formació es troba al peu del turó de Castellet, a la banda est d’aquest, i a prop de la riera de Castellet, en una zona que té un interès natural notable. Té una extensió aproximada de 400 m2 i un desnivell màxim de 60 metres. Aquestes margues blavenques són una singularitat característica del terme de Sant Vicenç de Castellet, i les trobem en diferents zones del terme essent les Muntanyes Russes la formació més gran en extensió i de formes més acusades degut a l’erosió.

Convé destacar també la importància de les Muntanyes Russes com a jaciment fossilífer. Tot i que les troballes no han estat abundants, els exemplars que hi han aparegut són d’un valor excepcional. Destaquen algunes peces dentàries d’elasmobranquis (taurons, rajades, etc.), alguns espongiaris (Guettardia sp.), crustacis decàpodes, lamel·libranquis i coralls. Les Muntanyes Russes de Sant Vicenç son un paratge d’ interès natural molt important i excepcional.

La pedra

El terme municipal de Sant Vicenç de Castellet compta amb unes condicions geològiques especials i per això des de fa molts anys s’aprofita aquest recurs natural. L’activitat extractiva industrial comença a finals del segle XIX amb l’explotació de les pedres d’arenisca. Cap a l’any 1929-30 se’n treia també la caliça, que inicialment es portava a Barcelona per tallar-la i es polia a ant Vicenç, fins que s’avançà imitant unes màquines de Macael. La pedra s’extreia manualment i s’utilitzava bàsicament per a fer voreres i enllosats.

L’any 1879 per la construcció del cambril del monestir de Montserrat l’arenisca es portava amb ferrocarril a Monistrol i amb carros fins al monestir. Cap al 1927 hi havia cinc empreses dedicades a l’explotació de la pedra que donaven feina a una cinquantena de treballadors, un dels moments claus va ser el 1929 durant la construcció de l’Exposició Universal de Barcelona i les fonts de Montjuïc. El 1930 es feia amb el mateix material l’església de la colònia Gomis de Monistrol de Montserrat. El 1953 s’extreia un bloc de pedra de 55 tones per esculpir el Timbaler del Bruc, situat sota Montserrat al terme del Bruc.

A partir d’aleshores comença l’explotació de la pedra calcària o “caliça”, de característiques més dures i que permet ser polida, amb un acabat molt similar al marbre. Aquest tipus de pedra es va popularitzar molt ràpidament i va quedar identificada com a “Pedra Sant Vicenç”, denominació amb la que es coneix arreu i que s’aplica també a altres tipus de pedres encara que no siguin de la zona.

Actualment al municipi queda un grup d’empreses que encara treballen en el sector, però per tot el terme municipal queda un bon nombre de pedreres en desús que permeten veure com va ser de potent el sector a principis del s. XIX. Algunes de les pedreres destacades són el Rubió, del Serrat Rodó, del Clot del Tufau, el Cornet, Balçamuller, Vallhonesta,…

Patrimoni vinícola

La importància del cultiu de la vinya a la zona es fa evident per tot el terme municipal, amb la construcció de pedra seca (barraques de vinya i marges), així com en les tines existents a totes les cases.

La comarca del Bages va ser una de les de més producció de vi a finals del segle XIX. Per això ens han arribat avui dia les construccions de pedra seca com ara les barraques de vinya, tines i marges, que es poden veure en tot el terme municipal.

Les tines són construccions que presenten característiques ben similars entre elles. La part exterior estan realitzades amb pedra i morter. La coberta està formada normalment per una volta de pedra seca coberta exteriorment per una teulada a un vessant.

Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d’un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d’aigua, i on els pagesos s’aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. La barraca de vinya és una construcció de pedra seca, normalment de planta única ja sigui circular, o bé quadrada, que es cobreix amb una volta de pedra. Aquesta volta es basa en una superposició de filades de pedres planes, col·locades de manera que surtin cap a l’interior i acabin tancant la volta.